A l'antiguitat la sal s'aconseguia fent evaporar l'aigua mitjançant el foc, després va ser per l'efecte del sol i de l'aire que s'aconseguia extreure la sal de l'aigua que emergia salada de la muntanya. Només pedra, fusta i argila són els elements que s'han fet servir a Gerri per extreure la sal; aquests i la força d'homes i bèsties per traslladar-la des de les salines al molí de sal. El fet de que la sal de Gerri no es tractés amb cap tipus de producte químic va fer que tingués molta anomenada temps enrere i que la que es produeix i comercialitza avui en dia sota el nom de Sal del Roser, sigui un producte delicatessen. La sal del Roser es produeix des del 2008, quan alguns veïns propietaris de les salines van decidir tornar a recuperar una d'elles, la del Roser, esperant que les obres que es realitzen actualment a la carretera que està al costat del salí, no destrossin l'últim que es manté en funcionament. Aquest salí produeix durant els mesos de juliol i agost entre 250 i 400 kg cada 3 dies; les salines de Gerri van arribar a tenir fins a 228 tolls, 750 arcabotes i 750 eres (unes 11 hectàrees entre tot plegat).
La Dolors, una de les veïnes de Gerri de Sal, que treballa a l'últim salí per intentar mantenir i transmetre aquest llegat històric, ens va ensenyar com funcionava l'explotació: en les salines d'interior, l'aigua que arrossega la sal que troba a l'interior de la muntanya (possiblement un massís de sal gemma) es treu a l'exterior mitjançant una sínia, per que amb la calor s'evapori l'aigua i cristal·litzi la sal; aleshores es recull la sal i es porta al molí per moldre-la, encara que no tota, ja que una part de la sal s'ensaca directament, l'anomenada sal granada amb cristalls més gruixuts, molt apreciada actualment a la cuina. Abans a Gerri es produïa sal per al bestiar i més fina per la cuina.
A Gerri de la Sal l'aigua brolla amb un 8-10º graus de salinitat segons l'escala Baumé; l'aigua s'aboca en uns tolls o dipòsits- construïts amb pedra i impermeabilitzats amb argila- mitjançant conductes de fusta, per evitar la corrosió; durant la primavera l'aigua roman als tolls per anar incrementant la seva salinitat i quan arriba als 15º passa a una arcabota (una superfície plana empedrada emmarcada amb taulons) on es sedimenten els residus i augmenta la salinitat de l'aigua abans d'abocar-la a l'era, un altre dipòsit, on acabava cristal·litzant la sal els mesos d'estiu. Tot el procés era i és manual.
Les salines van donar molta riquesa al territori, mostra d'això va ser el monestir que es va aixecar al costat del riu Noguera Pallaresa, vora les salines, ja que l'església gestionava l'explotació de les mateixes fins a la desamortizació de Mendizabal; aleshores els terrenys van passar a mans privades fins que al s.XIX es va crear la Comunitat de fabricants de la Sal de Gerri, cooperativa que va explotar les salines fins l'any 2000.
Si passeu per Gerri de la Sal atureu-vos per visitar el museu de la Casa de la Sal, que pertany a la xarxa de museus del mNACTEC, Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, i si podeu concerteu una visita al salí del Roser, per veure l'únic salí que encara queda en funcionament i que produeix la Sal del Roser, una sal elaborada de manera totalment artesanal,i sense cap tipus d'afegit químic, fet que li proporciona un sabor únic.